divendres, 21 de gener del 2011

ànima

quan les parpelles esdevinguin incapaces d'aixecar-se, les pestanyes es fonguin en una abraçada les unes amb les altres, la boca opti per quedar-se entre una mica oberta o poc tancada i els entrebancs de la jornada comencin a esvair-se vençuts pel cansament, serà el moment. no s'ho rumiarà dues vegades, és de decisions ràpides. lliscarà curosa pel flux sanguini fins a topar amb les rajoles del terra, travessarà la distància que la separa del balcó i s’esmunyirà per sota la porta de fusta. un cop a fora, em mirarà burleta a traves del vidre, mentre fa uns altres plans, mentre em diu bona nit.

diumenge, 16 de gener del 2011

enyinié

redecora’t, posa un enyinié (estudiant d’enginyeria) a la teva vida.
el meu està en mode de prova. n’estic força contenta. encara dóna errors, sobretot en les tasques domèstiques, però baixa les escombraries, despara la taula i fa la compra. als matins, per engegar-lo, he de prémer el power uns quants cops seguits, mai s’encén a la primera i si em despisto, en lloc de posar-se en marxa, es queda hivernant. a les nits, en canvi, no hi ha manera d’apagar-lo, sovint, he de tirar pel dret amb un “control + alt + supr”. ocupa més espai que la thermomix, però les seves habilitats culinàries es podrien avaluar amb un sistema binari. es capfica buscant una “x” que no troba, si fes la lletra més gran potser li seria més fàcil de localitzar, dic jo. la seva IP s’ha ubicat ràpid i ha fet un amiguet, l’e. com que el porta a casa, algun dia m’he vist obligada a convidar-lo a sopar. si us he de dir la veritat, però, és força antipàtic i ranci, no hi ha manera que em digui ni piu. total, si s’integra, es queda igual, em diu l’enyinié. per acabar-ho d’adobar, no es menja ni una  rosca, i millor, eh! encara l’hauria de dur al servei tècnic. ell i la seva generació, les úniques rosques que coneixen són les mètriques. el que sí es menja, amb molt de gust, són els calamars a la romana, no sé, si és perquè em queden molt bons o perquè, pi i formula de torn en mà, és conscient de tot el que cabria dins el cercle arrebossat, però no hi és.
curiós, maldestre com ell sol, ha dissenyat un sistema d’ordenació irregular als prestatges del despatx. objectes, d’allò més diversos, s’alcen, desafiadors a la gravetat i a la meva paciència, els uns sobre els altres i sense caure. crec, sincerament, que ni ell sap com ho aconsegueix, però ho aconsegueix. serà una premonició? tant de bo que sí.

dimarts, 11 de gener del 2011

murga futbolera


avui és un d'aquells dies que he d'encerclar al calendari de les contradiccions. m'he perdut dins la impossibilitat d'analitzar objectivament el resultat de la pilota d'or. no en sé més. no hi puc fer més.


veig el lionel messi com un digne i merescut guanyador, però no em satisfà, no prou. la victòria em deixa un regust amarg que se'm passeja impertinent per l'esòfag. i no m'agrada. no m'agrada perquè l'afortunat és de casa i això és positiu, molt positiu. sé que xavi hernández no ha perdut, però que voleu que us digui, tampoc ha guanyat. segurament, si cregués fermament en les paraules de vicente del bosque: "aquí no hay ningún perdedor" no tindria aquest rau-rau a dins. però sóc feta d'una altra pasta, potser més recargolada o potser més sentida, diferent, en tot cas. el meu estómac està trist, però quan menys m'ho espero, un somriure traïdor visita els meus llavis i la discòrdia interior ja està servida.




sí, el gran guanyador és el barça, però quan en un esport col·lectiu es repareteixen premis individuals... malament rai!

dissabte, 8 de gener del 2011

principis

any nou i dècada nova, per tots en general i per mi en particular.

el 2011 serà l’any en que vaig començar un blog, segurament, amb més il·lusió que constància. serà el primer, que no vaig fer la llista de propòsits per incomplir i que vaig encetar amb unes olives farcides d’anxova igual de salades que el metge d’urgències.



serà el del brindis aigualit, les viandes escasses i lluny de casa. també, el de la bossa cotilló on la cartolina de l’antifaç estava una mica descolorida, la gometa del nas postís havia declarat la guerra a uns pobres cabells despuntats i el dels collars tropicals que podies trencar amb la mirada. però quan algú que t’importa està fotut i et mira amb aquella cara, només pots somriure, mentre omples els pulmons amb totes les forces, i bufes ben fort a través del broquet que descargola i fa sonar l’espanta-sogres.



el 2010 ha anat prou bé, no li retrauré, doncs, el petit caprici d’última hora.
bon any nou!