dimarts, 22 de març del 2011

fins al capdamunt


n’estic ben tipa de tu. si et vols matar, fes-ho. però que sigui ràpid. el pedestal damunt del que estàs, el vam fer amb tota la il·lusió del món, a conjunt amb les rajoles de la cuina, pensant en tu, en què tot t’aniria millor si no tocaves directament a terra. et vam instal·lar a la part més privilegiada del pis, la terrassa. si alcessis una mica la vista, veuries la fantàstica ciutat que jeu als teus peus. però res, a tu, això no t’interessa.
els meus esprints per dins de casa s’han acabat. el pròxim dia que senti com et poses feta una fúria i avances trepidant i desafiadora cap a una caiguda imminent, no sortiré. no correré  per intentar evitar-ho. avui, gairebé m’hi deixo l’esquena.

moltes gràcies per aquella camiseta negra que ara ja no ho és del tot, pels matisos lila de la camisa blanca i per convertir en pirates, els pantalons del pijama d’hivern.
ah! espero que t’hagin anat de gust tots els mitjons que t’has arribat a empassar.