divendres, 16 de setembre de 2011

espelastrar


sempre he notat una certa atracció fatal entre els meus genolls i el terra. de petita, viure en un poble amb un relleu, especialment, accidentat no em facilitava les coses. la meva àvia se'n va fer un tip de desinfectar-me ferides i esgarrinxades amb mercromina. la seva mirada no necessitava anar més enllà dels meus ulls per saber que ja hi tornàvem a ser. "ja tornes ben espelastrada, oi?" em deia amb una barreja de pena i resignació. assentia amb el cap i m'arronsava d'espatlles. "de veritat, no ho faig expressament" li deia amb un filet de veu.


ahir, després de veure com un company de feina havia fet els primers passos en aquesta modalitat  d'esport de desventura. em va venir al cap la paraula "espelastrar". com que ningú més la coneixia em va picar la curiositat.
espelastrar, no només existeix sinó que és semànticament impecable. 
en aranès, però. 

7 comentaris:

  1. Tornar a casa ben espelestrat era motiu d'orgull i "honda" satisfacció infantil, en el meu cas. Aquesta mena de ferides de guerra donaven com una mena de catxé addicional, per dir-ho d'alguna manera.

    Però com de semàntiques i correccions poc en sabia en aquella època, em limitava al descriptiu genolls pelats.

    ResponElimina
  2. Doncs com que tinc poc a veue amb les terres araneses, és el primer cop que la sento. Però no seria el primer cop que l'experimentaria!

    ResponElimina
  3. No l'havia sentida mai aquesta paraula. Li preguntaré a l'Alba, que de segur la coneix, ja que de vegades diu mots tals com tuso, poxó i d'altres que no recordo en aranès.

    ResponElimina
  4. òscar: sí, de cara als amics quedaven molt bé però a la meva iaia li feien més mal que a mi, crec.

    xexu: espero que tampoc l'experimentis massa, no cal :P

    jordi: oO! jo també tuso. de poxons, cap, però.

    ResponElimina
  5. "espelastrar", me l'apunto... com m'agraden les curiositats lingüístiques! i si en sabien les iaies! :)

    jo era bastant "pato" i feia uns aterratges que no només m'espelastrava, sinó que em destrossava els genolls. però guardo un record entranyable de l'aigua oxigenada fent xup-xup a la ferida i del toc final de mercromina (encara se'n posen els nens, de mercromina, o ja no s'espelastren?).

    [oh... "trudeta" és la paraula de verificació que m'acaba de demanar el sr. blogger. és com li deia a vegades a la meua gossa trudi. quants records d'infància de cop! :)]

    ResponElimina
  6. Murga, abans que res et diré que el jordi no m'ha preguntat res d'aquest verb tant nostre (d'utilitzar-lo per parlar i de viure'l sobretot i com tu als genolls!!) Cert que que és aranesa per`també l'utilitzem moooolt al pallars així com tuso (no pas del verb tossir sinò que és el que en castellà coco, cop entre caps, coi no sé com explicar-me però ja m'entens!!!) i potxó, que no potxo com diu el jordi i es traduiria com a punet en aranès i petó en català del sr fabra!!

    ResponElimina
  7. pati di fusa: els nens d'avui en dia encara s'espelastren, almenys els meus súper nebots. però, de mercromina, rien du rien... ara, es posa el betadine. a mi, personalment, m'agradava més la mercromina. aquell to vermell tan viu, m'encantava.

    alba: oO! m'agraden molt més els potxons que les espelastrades. però, potxo, que diu el jordi, és quan no estàs massa fi, a pekín i a pokón!.

    ResponElimina