quan les parpelles esdevinguin incapaces d'aixecar-se, les pestanyes es fonguin en una abraçada les unes amb les altres, la boca opti per quedar-se entre una mica oberta o poc tancada i els entrebancs de la jornada comencin a esvair-se vençuts pel cansament, serà el moment. no s'ho rumiarà dues vegades, és de decisions ràpides. lliscarà curosa pel flux sanguini fins a topar amb les rajoles del terra, travessarà la distància que la separa del balcó i s’esmunyirà per sota la porta de fusta. un cop a fora, em mirarà burleta a traves del vidre, mentre fa uns altres plans, mentre em diu bona nit.
Bon apunt.
ResponEliminaHi ha cops que és l'ànima qui descansa mentre el cos, burleta, fuig a posar en marxa altres plans.
No hi acabo de creure en l'ànima, simplement no crec que existeixi, tret que vulguem anomenar així a tot el conjunt de xarxes neuronals que formen els nostres pensaments, sentiments i sensacions. Així que penso que, quan els llums s'apaguen, l''ànima' se'ns apaga també.
ResponEliminaem surt de l'ànima dir-te que m'ha agradat molt aquest escrit, murga.
ResponEliminaòscar: sí, també! quan no es posen d'acord tot és tan... difícil.
ResponEliminaxexu: quina sort. ja m'agradaria poder-me apagar amb els llums. hi ha matins que em llevo feta pols (durant la nit, és quan hi ha més trànsit a les meves xarxes neuronals).
pati di fusa: això sí que són ànims per l'ànima!