dimarts, 8 de febrer del 2011

vencedors

els únics vencedors d’aquest joc que és la vida són com tu. no necessiten un compte corrent amb molts dígits ni cinc-cents amics al facebook. s’equivoquen, ensopeguen i se’ls escapen les llàgrimes. tenen els seus propis monstres a sota el llit però ballen, dibuixen i, ben aviat, faran punt de creu. han entès que això va de debò, que pot fer molt mal però que també pot ser meravellós. saben moltes coses, però estan disposats a entendre’n moltes més. no tenen límits ni sostres, per més que se n’inventin. lluiten amb el pit descobert, sense cuirassa ni armadura, i quan jauen bleïts al terra, se’ls escapa un somriure. toca remuntar. remunten. 

aquests vencedors et parlen de tirar endavant mentre fas equilibris per no caure endarrere. te'ls creus. tires endavant.

aquests vencedors són dels que no marxen mai. encara que avui se'n vagin.

 

14 comentaris:

  1. has vestit de gala com només tu saps fer algú que, simplement, és un "cul de mal assiento".

    com t'has passat, hosti! :_)
    t'has guanyat el meu primer retrat, au!

    saps que sempre hi ha una mà que t'estira del terra? que t'arrenca somriures? que t'ajuda a entendre les coses? que no és un cinc-cents sinó que és única? doncs jo tinc aquest tresor, que es queda i que m'emporto. sí, és la màgia de les persones com tu. aquest és el gran guany. això és vèncer.

    ja em tornes a fer moquejar, tonta! :_)

    ResponElimina
  2. això és molt maco! una vencedora pinta, l'altra escriu. una té monstres sota el llit, l'altra cau enrere.

    però juntes són un binomi de bon rotllo assegurat!

    quina murga, quantes llàgrimes! ;)

    ResponElimina
  3. Un apunt preciós.
    I un tribut preciós per aquests, sense discussió, guanyadores/guanyadors.

    ResponElimina
  4. pati di fusa: avui no estic molt fina, ves en compte que encara et faré un numeret :P. el primer retrat? prefereixo el dinar setmanal!

    clara: t'acabes de guanyar un lloc al dinar setmanal, que farem amb la pati di fusa.
    sobretot, bons moments. i els que ens esperen!

    ResponElimina
  5. òscar: gràcies, avui he apuntat des de dins...

    ResponElimina
  6. dinar setmanal i retrat són perfectament compatibles, no has de patir. ;)

    gràcies pel post, que entre tants nusos a l'estómac ni t'ho havia dit. i, sobretot, gràcies per escriure! un petó, campiona! :-*

    ResponElimina
  7. A veure, qui se'n va aquí?? Pati? Homeeee, no ens tingueu desinformats! Aquí no se'n va ningú, eh! Tots a publicar com posseïts. El text és molt maco, i acabes veient que és més personal del que semblava. Em venen ganes de formar part del vostre món per entendre-us bé.

    ResponElimina
  8. pati di fusa: vinga va! doncs tot! m'ho apunto! un petonàs!

    xexu: d'aquí, del blogspot, no se'n va ningú. però d'aquí, d'un parell de portes més enllà, se'n va una vencedora, sí, la pati di fusa.
    ja ens aniràs coneixent. si obrim la porta de cop, igual arranques a córrer :p

    ResponElimina
  9. potser em quedo per aquí per acabar de conèixer el desenllaç del que no acabo d'entendre.....estaré atent, si hem deixeu

    ResponElimina
  10. garbi24: i tant que et deixem! passa sempre que vulguis. intentarem, tot i que no et puc prometre res, no embolicar més la troca.

    ResponElimina
  11. És realment preciós! Molt emocionant.
    PS: Moltes gràcies per les teves paraules al blog, aquests dies han estat una bona injecció de llum a dies foscos!

    ResponElimina
  12. Arribo tard, com sempre. M'he perdut la festa? Umm... Bé, qui se'n va? I el bar? Què cony pinta el bar de la foto? Estic entre contractar al Perry Manson (no confondre amb Marilyn)o a l'Hercule Poirot. Què hago, doctor?

    ResponElimina
  13. Jo no arribo tard, sinò que he rellegit el post unes quantes vegades i estic perduda perduda que no em trobo! Això si, trobo que és un post preciós i amb molt de sentiment!

    ResponElimina
  14. jordi: a veure si t'ho hauran enganxat això d'arribar tard...
    el bar de la foto és el centre d'operacions des del qual s'han gestat tots els projectes i elucubracions hagudes i per haver, un amagatall al cor de la barcelona més antiga....y hasta aquí puedo leer.

    alba: digues-me on t'has quedat i t'envio el meu tomtom particular, encara que no sé si ell et podrà ajudar massa... gràcies!

    ResponElimina