la nuca

el pepe i la pepita, trenta anys enrere, s'estimaven molt, moltíssim. fruit d'aquest amor i d’alguna nit massa curta van tenir una filla.

el pepe i la pepita es van continuar estimant molt, moltíssim. ara fa uns vint anys, fruit d'aquest amor i de l'encert d'un gran penal (riu-te’n del koeman) van tenir un fill.

el pepito i la petita per estimar-se molt, moltíssim, a aquest parell de fills poca soltes van accedir a adoptar un gatet, el kirvi.

la filla va tocar el dos fa uns deu anys. el fill va seguir el camí de la pubilla i va abandonar la dolça llar ara fa un anyet. el kirvi, intrèpid i agosarat com ell sol, també ho va provar fa uns mesos. aquest, però, va tornar al cap de vuit dies amb la cua entre les cames.

els pepitos, farts d’afectes que no compensen, van decidir no tornar a regalar amor, comprensió i el seu temps a una colla de brètols desagraïts que quan es comencen a veure les orelles diuen que el poble se’ls ha quedat petit o que tenen ganes de conèixer món. 

ara fa 6 mesos, els pepitos es van plantar. deixant-se de romanços, van decidir apostar per l’opció més segura i sensata, res de sentimentalismes. els pepitos van adopta la nuca.

bicicleta

merda! ja me n'han fotut una altra. uf, amb aquesta ja van tres. d'una revolada travessa la porta i baixa les escales de dos en dos. enfurismat, pregunta als nois del bar del costat si han vist el què ha passat. un dels cambrers, avergonyit, li diu que ha intentat evitar-ho, que els hi ha dit que el propietari treballava a l'edifici del davant i que dia rere dia la deixava allà des de feina dos anys. a ells, però, tralalà. sense cap mirament, l'han carregada. i passi-ho bé cirerer.

això, sí, al seu lloc, han deixat un adhesiu groc florescent on s'indiquen els passos a seguir per recuperar la bicicleta. lladres? no, senyors. la bicicleta se l'ha endut la grua, previ avís de la urbana. mentre els agents municipals es posaven les mans al cap davant de l’hecatombe paisatgística i el greuge al civisme que suposa estacionar  en un raconet d'un dels carrerons menys transitats de ciutat vella, a les rambles, unes tres o quatre persones perdien la identitat i uns quants euros. però, això, tant és.

dijous de festa major al poble del costat

sonaran les 22.00 h. uns miraran impacients el rellotge. els altres s’acabaran d’arreglar a corre-cuita. algú preguntarà si ja hi són tots. algú respondrà que sí. se saludaran, s’asseuran i soparan. acudits, veïns estrafolaris i política general amenitzaran glops i mossegades. 


durant les pròximes hores buidaran unes botelles de vi i, els més agosarats, una pila de whiskys. rutines molt diverses que compartiran una sobretaula memorable.  




amics que ben poc tenen a veure els uns amb els altres.  només un denominador comú. només una casualitat, una moneda llançada a l’aire que va fer que naixessin al mateix lloc. al millor lloc del món.

espelastrar

sempre he notat una certa atracció fatal entre els meus genolls i el terra. de petita, viure en un poble amb un relleu, especialment, accidentat no em facilitava les coses. la meva àvia se'n va fer un tip de desinfectar-me ferides i esgarrinxades amb mercromina. la seva mirada no necessitava anar més enllà dels meus ulls per saber que ja hi tornàvem a ser. "ja tornes ben espelastrada, oi?" em deia amb una barreja de pena i resignació. assentia amb el cap i m'arronsava d'espatlles. "de veritat, no ho faig expressament" li deia amb un filet de veu.

ahir, després de veure com un company de feina havia fet els primers passos en aquesta modalitat  d'esport de desventura. em va venir al cap la paraula "espelastrar". com que ningú més la coneixia em va picar la curiositat.

espelastrar, no només existeix sinó que és semànticament impecable. 

en aranès, però. 

pendent

més intensa, menys serena i molt més insegura. ella no tenia facebook, ni tampoc ipod. vestia pantalons elàstics i calçava unes doctor termans. tenia pressa, molta pressa. no la van deixar anar al concert. va cridar, suplicar i plorar. res. no hi va haver concert. aquella nit, es va tancar a l'habitació i arrapant ben fort el coixí es va adormir somiant que un dia...

avui, molts anys després, amb menys energia per botar, algunes lletres empolsades i les cordes vocals força desafinades anirà al concert. i ho donarà tot!

anaconda

l’anaconda està nerviosa. només pensa en engolir i deglutir. res de mastegar. no pot més. pateix. no dorm bé. veu moustrinhos per tot arreu i està de molt mala llet. les últimes difamacions disfressades de publicacions d’una premsa antiesportiva i tramposa, no han ajudat gaire.

sap que se’ls podria empassar vius, que podria acabar amb aquests pinxos que van de blanc sense més esforç que el d’obrir la boca i forçar una petita contracció gola endins. però, i si li foten un mal de ventre d'aquells que t'esquincen les entranyes. i si la gomina i la prepotència l’obliguen a evacuar, per la via ràpida, totes les reserves d’aliment que té al cos. i si la caspa i el señorío fan que es recargoli amb revencillades i esgarrifances 15 dies amb les seves 15 nits.

vinga, anaconda, pit i fetge! el que hagi de ser, serà!

fins al capdamunt

n’estic ben tipa de tu. si et vols matar, fes-ho. però que sigui ràpid. el pedestal damunt del que estàs, el vam fer amb tota la il·lusió del món, a conjunt amb les rajoles de la cuina, pensant en tu, en què tot t’aniria millor si no tocaves directament a terra. et vam instal·lar a la part més privilegiada del pis, la terrassa. si alcessis una mica la vista, veuries la fantàstica ciutat que jeu als teus peus. però res, a tu, això no t’interessa.

els meus esprints per dins de casa s’han acabat. el pròxim dia que senti com et poses feta una fúria i avances trepidant i desafiadora cap a una caiguda imminent, no sortiré. no correré  per intentar evitar-ho. avui, gairebé m’hi deixo l’esquena.

moltes gràcies per aquella camiseta negra que ara ja no ho és del tot, pels matisos lila de la camisa blanca i per convertir en pirates, els pantalons del pijama d’hivern.

ah! espero que t’hagin anat de gust tots els mitjons que t’has arribat a empassar.

kirvi

el divendres vaig alliberar una bona dosi d'adrenalina. rialles i sanglots s’empenyien i es barallaven per apoderar-se del meu cos. començava el cap de setmana amb un plus de bon rotllo. durant l'espectacle, hi va haver alguna petita esquerda i la persona que s'amaga darrere els personatges va poder treure el nas. és ben humà que se t'escapi el riure quan la teva feina és fer riure. el públic va respondre amb un fort aplaudiment. 

el toni albà em queia molt bé. ara, encara més.

el dissabte vaig patir suor freda, opressions intermitents al pit i estones de respiració fatigosa combinades amb un principi de taquicàrdia. heu vist black swan? jo sí. i tota sola!

el millor de tot, però, és que aquesta matinada ha aparegut el kirvi (el meu gat) feia vuit dies que se n'havia anat i no havia donat senyals de vida. ni un carta, ni un motiu, ni un adéu. no gosava fer el ploricó però per a mi és molt més que un gat. sembla que hagi ingressat en un centre d’aprimament. ha tornat força corsecat. li he dit que no ho torni a fer més això, que jo l’estimo tal i com és.

plou

no plou. són els cors blaugranes. estaven als núvols, i mira ara... com ploren.

que juguem bé, que tenim opcions per a la tornada i que això no és un final; ja ho sé. però, als pessimistes de mena, tot això no ens eixuga els bassals que han empastifat els carrers. avui, alguns, arribarem a casa  amb les sabates ben humides d’impotència i mal humor.

hi ha una cosa molt pitjor que perdre. i és, fer-ho quan podies guanyar.

vencedors

els únics vencedors d’aquest joc que és la vida són com tu. no necessiten un compte corrent amb molts dígits ni cinc-cents amics al facebook. s’equivoquen, ensopeguen i se’ls escapen les llàgrimes. tenen els seus propis monstres a sota el llit però ballen, dibuixen i, ben aviat, faran punt de creu. han entès que això va de debò, que pot fer molt mal però que també pot ser meravellós. saben moltes coses, però estan disposats a entendre’n moltes més. no tenen límits ni sostres, per més que se n’inventin. lluiten amb el pit descobert, sense cuirassa ni armadura, i quan jauen bleïts al terra, se’ls escapa un somriure. toca remuntar. remunten. 

aquests vencedors et parlen de tirar endavant mentre fas equilibris per no caure endarrere. te'ls creus. tires endavant.

aquests vencedors són dels que no marxen mai. encara que avui se'n vagin.

 

en català, és clar que sí!

el tom em diu que tots els llibres de murakami estan molt bons mentre l’anna esbaldeix, molt correctament, els plats de la pica. s’obre la porta, és el philippe, ve a sortir el dinar de la nevera. s'ha oblidat que calia lliurar, en català, una feina i no entregar, més del castellà, un encàrrec abans de les tres, però no li dic res. sense poder-ho evitar, a la nathalie se li escapa el riure. segurament, pensa com en les cartel·les d’una exposició d’arquitectura contemporània les “peces” de colors, han cobrat vida, convertint-se en “peixos” de colors. la chun em pregunta si aquesta tarda vull anar a prendre un beure. la hannan, que ens ha sentit, diu que també s' hi adhereix. 

 

el cel s’ennuvola, els hi dic que no es preocupin, que aquí, com a molt, cauen quatre gotes. mai, gats i gossos. 

ànima

quan les parpelles esdevinguin incapaces d'aixecar-se, les pestanyes es fonguin en una abraçada les unes amb les altres, la boca opti per quedar-se entre una mica oberta o poc tancada i els entrebancs de la jornada comencin a esvair-se vençuts pel cansament, serà el moment. no s'ho rumiarà dues vegades, és de decisions ràpides. lliscarà curosa pel flux sanguini fins a topar amb les rajoles del terra, travessarà la distància que la separa del balcó i s’esmunyirà per sota la porta de fusta. un cop a fora, em mirarà burleta a traves del vidre, mentre fa uns altres plans, mentre em diu bona nit.

enyinié

redecora’t, posa un enyinié (estudiant d’enginyeria) a la teva vida.

el meu està en mode de prova. n’estic força contenta. encara dóna errors, sobretot en les tasques domèstiques, però baixa les escombraries, despara la taula i fa la compra. als matins, per engegar-lo, he de prémer el power uns quants cops seguits, mai s’encén a la primera i si em despisto, en lloc de posar-se en marxa, es queda hivernant. a les nits, en canvi, no hi ha manera d’apagar-lo, sovint, he de tirar pel dret amb un “control + alt + supr”. ocupa més espai que la thermomix, però les seves habilitats culinàries es podrien avaluar amb un sistema binari. es capfica buscant una “x” que no troba, si fes la lletra més gran potser li seria més fàcil de localitzar, dic jo. la seva IP s’ha ubicat ràpid i ha fet un amiguet, l’e. com que el porta a casa, algun dia m’he vist obligada a convidar-lo a sopar. si us he de dir la veritat, però, és força antipàtic i ranci, no hi ha manera que em digui ni piu. total, si s’integra, es queda igual, em diu l’enyinié. per acabar-ho d’adobar, no es menja ni una  rosca, i millor, eh! encara l’hauria de dur al servei tècnic. ell i la seva generació, les úniques rosques que coneixen són les mètriques. el que sí es menja, amb molt de gust, són els calamars a la romana, no sé, si és perquè em queden molt bons o perquè, pi i formula de torn en mà, és conscient de tot el que cabria dins el cercle arrebossat, però no hi és.

curiós, maldestre com ell sol, ha dissenyat un sistema d’ordenació irregular als prestatges del despatx. objectes, d’allò més diversos, s’alcen, desafiadors a la gravetat i a la meva paciència, els uns sobre els altres i sense caure. crec, sincerament, que ni ell sap com ho aconsegueix, però ho aconsegueix. serà una premonició? tant de bo que sí.

murga futbolera

avui és un d'aquells dies que he d'encerclar al calendari de les contradiccions. m'he perdut dins la impossibilitat d'analitzar objectivament el resultat de la pilota d'or. no en sé més. no hi puc fer més.

veig el lionel messi com un digne i merescut guanyador, però no em satisfà, no prou. la victòria em deixa un regust amarg que se'm passeja impertinent per l'esòfag. i no m'agrada. no m'agrada perquè l'afortunat és de casa i això és positiu, molt positiu. sé que xavi hernández no ha perdut, però que voleu que us digui, tampoc ha guanyat. segurament, si cregués fermament en les paraules de vicente del bosque: "aquí no hay ningún perdedor" no tindria aquest rau-rau a dins. però sóc feta d'una altra pasta, potser més recargolada o potser més sentida, diferent, en tot cas. el meu estómac està trist, però quan menys m'ho espero, un somriure traïdor visita els meus llavis i la discòrdia interior ja està servida.

sí, el gran guanyador és el barça, però quan en un esport col·lectiu es repareteixen premis individuals... malament rai!

principis

any nou i dècada nova, per tots en general i per mi en particular.

el 2011 serà l’any en que vaig començar un blog, segurament, amb més il·lusió que constància. serà el primer, que no vaig fer la llista de propòsits per incomplir i que vaig encetar amb unes olives farcides d’anxova igual de salades que el metge d’urgències.

serà el del brindis aigualit, les viandes escasses i lluny de casa. també, el de la bossa cotilló on la cartolina de l’antifaç estava una mica descolorida, la gometa del nas postís havia declarat la guerra a uns pobres cabells despuntats i el dels collars tropicals que podies trencar amb la mirada. però quan algú que t’importa està fotut i et mira amb aquella cara, només pots somriure, mentre omples els pulmons amb totes les forces, i bufes ben fort a través del broquet que descargola i fa sonar l’espanta-sogres.

el 2010 ha anat prou bé, no li retrauré, doncs, el petit caprici d’última hora.

bon any nou!