la nuca

el pepe i la pepita, trenta anys enrere, s'estimaven molt, moltíssim. fruit d'aquest amor i d’alguna nit massa curta van tenir una filla.

el pepe i la pepita es van continuar estimant molt, moltíssim. ara fa uns vint anys, fruit d'aquest amor i de l'encert d'un gran penal (riu-te’n del koeman) van tenir un fill.

el pepito i la petita per estimar-se molt, moltíssim, a aquest parell de fills poca soltes van accedir a adoptar un gatet, el kirvi.

la filla va tocar el dos fa uns deu anys. el fill va seguir el camí de la pubilla i va abandonar la dolça llar ara fa un anyet. el kirvi, intrèpid i agosarat com ell sol, també ho va provar fa uns mesos. aquest, però, va tornar al cap de vuit dies amb la cua entre les cames.

els pepitos, farts d’afectes que no compensen, van decidir no tornar a regalar amor, comprensió i el seu temps a una colla de brètols desagraïts que quan es comencen a veure les orelles diuen que el poble se’ls ha quedat petit o que tenen ganes de conèixer món. 

ara fa 6 mesos, els pepitos es van plantar. deixant-se de romanços, van decidir apostar per l’opció més segura i sensata, res de sentimentalismes. els pepitos van adopta la nuca.

bicicleta

merda! ja me n'han fotut una altra. uf, amb aquesta ja van tres. d'una revolada travessa la porta i baixa les escales de dos en dos. enfurismat, pregunta als nois del bar del costat si han vist el què ha passat. un dels cambrers, avergonyit, li diu que ha intentat evitar-ho, que els hi ha dit que el propietari treballava a l'edifici del davant i que dia rere dia la deixava allà des de feina dos anys. a ells, però, tralalà. sense cap mirament, l'han carregada. i passi-ho bé cirerer.

això, sí, al seu lloc, han deixat un adhesiu groc florescent on s'indiquen els passos a seguir per recuperar la bicicleta. lladres? no, senyors. la bicicleta se l'ha endut la grua, previ avís de la urbana. mentre els agents municipals es posaven les mans al cap davant de l’hecatombe paisatgística i el greuge al civisme que suposa estacionar  en un raconet d'un dels carrerons menys transitats de ciutat vella, a les rambles, unes tres o quatre persones perdien la identitat i uns quants euros. però, això, tant és.

dijous de festa major al poble del costat

sonaran les 22.00 h. uns miraran impacients el rellotge. els altres s’acabaran d’arreglar a corre-cuita. algú preguntarà si ja hi són tots. algú respondrà que sí. se saludaran, s’asseuran i soparan. acudits, veïns estrafolaris i política general amenitzaran glops i mossegades. 


durant les pròximes hores buidaran unes botelles de vi i, els més agosarats, una pila de whiskys. rutines molt diverses que compartiran una sobretaula memorable.  




amics que ben poc tenen a veure els uns amb els altres.  només un denominador comú. només una casualitat, una moneda llançada a l’aire que va fer que naixessin al mateix lloc. al millor lloc del món.

espelastrar

sempre he notat una certa atracció fatal entre els meus genolls i el terra. de petita, viure en un poble amb un relleu, especialment, accidentat no em facilitava les coses. la meva àvia se'n va fer un tip de desinfectar-me ferides i esgarrinxades amb mercromina. la seva mirada no necessitava anar més enllà dels meus ulls per saber que ja hi tornàvem a ser. "ja tornes ben espelastrada, oi?" em deia amb una barreja de pena i resignació. assentia amb el cap i m'arronsava d'espatlles. "de veritat, no ho faig expressament" li deia amb un filet de veu.

ahir, després de veure com un company de feina havia fet els primers passos en aquesta modalitat  d'esport de desventura. em va venir al cap la paraula "espelastrar". com que ningú més la coneixia em va picar la curiositat.

espelastrar, no només existeix sinó que és semànticament impecable. 

en aranès, però. 

pendent

més intensa, menys serena i molt més insegura. ella no tenia facebook, ni tampoc ipod. vestia pantalons elàstics i calçava unes doctor termans. tenia pressa, molta pressa. no la van deixar anar al concert. va cridar, suplicar i plorar. res. no hi va haver concert. aquella nit, es va tancar a l'habitació i arrapant ben fort el coixí es va adormir somiant que un dia...

avui, molts anys després, amb menys energia per botar, algunes lletres empolsades i les cordes vocals força desafinades anirà al concert. i ho donarà tot!

anaconda

l’anaconda està nerviosa. només pensa en engolir i deglutir. res de mastegar. no pot més. pateix. no dorm bé. veu moustrinhos per tot arreu i està de molt mala llet. les últimes difamacions disfressades de publicacions d’una premsa antiesportiva i tramposa, no han ajudat gaire.

sap que se’ls podria empassar vius, que podria acabar amb aquests pinxos que van de blanc sense més esforç que el d’obrir la boca i forçar una petita contracció gola endins. però, i si li foten un mal de ventre d'aquells que t'esquincen les entranyes. i si la gomina i la prepotència l’obliguen a evacuar, per la via ràpida, totes les reserves d’aliment que té al cos. i si la caspa i el señorío fan que es recargoli amb revencillades i esgarrifances 15 dies amb les seves 15 nits.

vinga, anaconda, pit i fetge! el que hagi de ser, serà!

fins al capdamunt

n’estic ben tipa de tu. si et vols matar, fes-ho. però que sigui ràpid. el pedestal damunt del que estàs, el vam fer amb tota la il·lusió del món, a conjunt amb les rajoles de la cuina, pensant en tu, en què tot t’aniria millor si no tocaves directament a terra. et vam instal·lar a la part més privilegiada del pis, la terrassa. si alcessis una mica la vista, veuries la fantàstica ciutat que jeu als teus peus. però res, a tu, això no t’interessa.

els meus esprints per dins de casa s’han acabat. el pròxim dia que senti com et poses feta una fúria i avances trepidant i desafiadora cap a una caiguda imminent, no sortiré. no correré  per intentar evitar-ho. avui, gairebé m’hi deixo l’esquena.

moltes gràcies per aquella camiseta negra que ara ja no ho és del tot, pels matisos lila de la camisa blanca i per convertir en pirates, els pantalons del pijama d’hivern.

ah! espero que t’hagin anat de gust tots els mitjons que t’has arribat a empassar.