dijous de festa major al poble del costat

sonaran les 22.00 h. uns miraran impacients el rellotge. els altres s’acabaran d’arreglar a corre-cuita. algú preguntarà si ja hi són tots. algú respondrà que sí. se saludaran, s’asseuran i soparan. acudits, veïns estrafolaris i política general amenitzaran glops i mossegades. 


durant les pròximes hores buidaran unes botelles de vi i, els més agosarats, una pila de whiskys. rutines molt diverses que compartiran una sobretaula memorable.  




amics que ben poc tenen a veure els uns amb els altres.  només un denominador comú. només una casualitat, una moneda llançada a l’aire que va fer que naixessin al mateix lloc. al millor lloc del món.

espelastrar

sempre he notat una certa atracció fatal entre els meus genolls i el terra. de petita, viure en un poble amb un relleu, especialment, accidentat no em facilitava les coses. la meva àvia se'n va fer un tip de desinfectar-me ferides i esgarrinxades amb mercromina. la seva mirada no necessitava anar més enllà dels meus ulls per saber que ja hi tornàvem a ser. "ja tornes ben espelastrada, oi?" em deia amb una barreja de pena i resignació. assentia amb el cap i m'arronsava d'espatlles. "de veritat, no ho faig expressament" li deia amb un filet de veu.

ahir, després de veure com un company de feina havia fet els primers passos en aquesta modalitat  d'esport de desventura. em va venir al cap la paraula "espelastrar". com que ningú més la coneixia em va picar la curiositat.

espelastrar, no només existeix sinó que és semànticament impecable. 

en aranès, però. 

pendent

més intensa, menys serena i molt més insegura. ella no tenia facebook, ni tampoc ipod. vestia pantalons elàstics i calçava unes doctor termans. tenia pressa, molta pressa. no la van deixar anar al concert. va cridar, suplicar i plorar. res. no hi va haver concert. aquella nit, es va tancar a l'habitació i arrapant ben fort el coixí es va adormir somiant que un dia...

avui, molts anys després, amb menys energia per botar, algunes lletres empolsades i les cordes vocals força desafinades anirà al concert. i ho donarà tot!

anaconda

l’anaconda està nerviosa. només pensa en engolir i deglutir. res de mastegar. no pot més. pateix. no dorm bé. veu moustrinhos per tot arreu i està de molt mala llet. les últimes difamacions disfressades de publicacions d’una premsa antiesportiva i tramposa, no han ajudat gaire.

sap que se’ls podria empassar vius, que podria acabar amb aquests pinxos que van de blanc sense més esforç que el d’obrir la boca i forçar una petita contracció gola endins. però, i si li foten un mal de ventre d'aquells que t'esquincen les entranyes. i si la gomina i la prepotència l’obliguen a evacuar, per la via ràpida, totes les reserves d’aliment que té al cos. i si la caspa i el señorío fan que es recargoli amb revencillades i esgarrifances 15 dies amb les seves 15 nits.

vinga, anaconda, pit i fetge! el que hagi de ser, serà!

fins al capdamunt

n’estic ben tipa de tu. si et vols matar, fes-ho. però que sigui ràpid. el pedestal damunt del que estàs, el vam fer amb tota la il·lusió del món, a conjunt amb les rajoles de la cuina, pensant en tu, en què tot t’aniria millor si no tocaves directament a terra. et vam instal·lar a la part més privilegiada del pis, la terrassa. si alcessis una mica la vista, veuries la fantàstica ciutat que jeu als teus peus. però res, a tu, això no t’interessa.

els meus esprints per dins de casa s’han acabat. el pròxim dia que senti com et poses feta una fúria i avances trepidant i desafiadora cap a una caiguda imminent, no sortiré. no correré  per intentar evitar-ho. avui, gairebé m’hi deixo l’esquena.

moltes gràcies per aquella camiseta negra que ara ja no ho és del tot, pels matisos lila de la camisa blanca i per convertir en pirates, els pantalons del pijama d’hivern.

ah! espero que t’hagin anat de gust tots els mitjons que t’has arribat a empassar.

kirvi

el divendres vaig alliberar una bona dosi d'adrenalina. rialles i sanglots s’empenyien i es barallaven per apoderar-se del meu cos. començava el cap de setmana amb un plus de bon rotllo. durant l'espectacle, hi va haver alguna petita esquerda i la persona que s'amaga darrere els personatges va poder treure el nas. és ben humà que se t'escapi el riure quan la teva feina és fer riure. el públic va respondre amb un fort aplaudiment. 

el toni albà em queia molt bé. ara, encara més.

el dissabte vaig patir suor freda, opressions intermitents al pit i estones de respiració fatigosa combinades amb un principi de taquicàrdia. heu vist black swan? jo sí. i tota sola!

el millor de tot, però, és que aquesta matinada ha aparegut el kirvi (el meu gat) feia vuit dies que se n'havia anat i no havia donat senyals de vida. ni un carta, ni un motiu, ni un adéu. no gosava fer el ploricó però per a mi és molt més que un gat. sembla que hagi ingressat en un centre d’aprimament. ha tornat força corsecat. li he dit que no ho torni a fer més això, que jo l’estimo tal i com és.

plou

no plou. són els cors blaugranes. estaven als núvols, i mira ara... com ploren.

que juguem bé, que tenim opcions per a la tornada i que això no és un final; ja ho sé. però, als pessimistes de mena, tot això no ens eixuga els bassals que han empastifat els carrers. avui, alguns, arribarem a casa  amb les sabates ben humides d’impotència i mal humor.

hi ha una cosa molt pitjor que perdre. i és, fer-ho quan podies guanyar.