no res

irremeiablement, l'estiu se'n va.
poruc, s’amaga darrere uns núvols grisos a punt de petar. 

s’emporta la il·lusió de tenir temps per a tot. encara que, aquest tot, es converteixi en no res. un no res alegre, salat. sense ulleres ni mala llet. engreixat pels dinars, sopars i gelats amb bona companyia. satisfet per un coloret que ho fa tot més bonic. rialler els matins sense pressa. encara més rialler, les nits de festa major. lector intrèpid i oient fidel.

un no res, que en algun moment, m’ha parlat d'un bloc abandonat. 

crep de derrota dolça

un 1 – 0  amb un crep de nutella i sopa de xocolata ianqui entre les dents i un de pit de pollastre, formatge i xampinyons a la panxa és molt més digerible. oi tant! res a veure amb aquells vespres foscos de puntes de coixí a la boca i ungles rosegades.

ahir, el partit, va ser el súmmum de la mala sort. com pot ser que la pilota no acabes ni una sola vegada dins la porteria de cech? no ho vaig entendre ahir i no ho entenc avui.

i dissabte? ai dissabte! m’estic plantejant molt seriosament comprar-me una aparell per fer creps. 

la nuca

el pepe i la pepita, trenta anys enrere, s'estimaven molt, moltíssim. fruit d'aquest amor i d’alguna nit massa curta van tenir una filla.

el pepe i la pepita es van continuar estimant molt, moltíssim. ara fa uns vint anys, fruit d'aquest amor i de l'encert d'un gran penal (riu-te’n del koeman) van tenir un fill.

el pepito i la petita per estimar-se molt, moltíssim, a aquest parell de fills poca soltes van accedir a adoptar un gatet, el kirvi.

la filla va tocar el dos fa uns deu anys. el fill va seguir el camí de la pubilla i va abandonar la dolça llar ara fa un anyet. el kirvi, intrèpid i agosarat com ell sol, també ho va provar fa uns mesos. aquest, però, va tornar al cap de vuit dies amb la cua entre les cames.

els pepitos, farts d’afectes que no compensen, van decidir no tornar a regalar amor, comprensió i el seu temps a una colla de brètols desagraïts que quan es comencen a veure les orelles diuen que el poble se’ls ha quedat petit o que tenen ganes de conèixer món. 

ara fa 6 mesos, els pepitos es van plantar. deixant-se de romanços, van decidir apostar per l’opció més segura i sensata, res de sentimentalismes. els pepitos van adopta la nuca.

bicicleta

merda! ja me n'han fotut una altra. uf, amb aquesta ja van tres. d'una revolada travessa la porta i baixa les escales de dos en dos. enfurismat, pregunta als nois del bar del costat si han vist el què ha passat. un dels cambrers, avergonyit, li diu que ha intentat evitar-ho, que els hi ha dit que el propietari treballava a l'edifici del davant i que dia rere dia la deixava allà des de feina dos anys. a ells, però, tralalà. sense cap mirament, l'han carregada. i passi-ho bé cirerer.

això, sí, al seu lloc, han deixat un adhesiu groc florescent on s'indiquen els passos a seguir per recuperar la bicicleta. lladres? no, senyors. la bicicleta se l'ha endut la grua, previ avís de la urbana. mentre els agents municipals es posaven les mans al cap davant de l’hecatombe paisatgística i el greuge al civisme que suposa estacionar  en un raconet d'un dels carrerons menys transitats de ciutat vella, a les rambles, unes tres o quatre persones perdien la identitat i uns quants euros. però, això, tant és.

dijous de festa major al poble del costat

sonaran les 22.00 h. uns miraran impacients el rellotge. els altres s’acabaran d’arreglar a corre-cuita. algú preguntarà si ja hi són tots. algú respondrà que sí. se saludaran, s’asseuran i soparan. acudits, veïns estrafolaris i política general amenitzaran glops i mossegades. 


durant les pròximes hores buidaran unes botelles de vi i, els més agosarats, una pila de whiskys. rutines molt diverses que compartiran una sobretaula memorable.  




amics que ben poc tenen a veure els uns amb els altres.  només un denominador comú. només una casualitat, una moneda llançada a l’aire que va fer que naixessin al mateix lloc. al millor lloc del món.

espelastrar

sempre he notat una certa atracció fatal entre els meus genolls i el terra. de petita, viure en un poble amb un relleu, especialment, accidentat no em facilitava les coses. la meva àvia se'n va fer un tip de desinfectar-me ferides i esgarrinxades amb mercromina. la seva mirada no necessitava anar més enllà dels meus ulls per saber que ja hi tornàvem a ser. "ja tornes ben espelastrada, oi?" em deia amb una barreja de pena i resignació. assentia amb el cap i m'arronsava d'espatlles. "de veritat, no ho faig expressament" li deia amb un filet de veu.

ahir, després de veure com un company de feina havia fet els primers passos en aquesta modalitat  d'esport de desventura. em va venir al cap la paraula "espelastrar". com que ningú més la coneixia em va picar la curiositat.

espelastrar, no només existeix sinó que és semànticament impecable. 

en aranès, però. 

pendent

més intensa, menys serena i molt més insegura. ella no tenia facebook, ni tampoc ipod. vestia pantalons elàstics i calçava unes doctor termans. tenia pressa, molta pressa. no la van deixar anar al concert. va cridar, suplicar i plorar. res. no hi va haver concert. aquella nit, es va tancar a l'habitació i arrapant ben fort el coixí es va adormir somiant que un dia...

avui, molts anys després, amb menys energia per botar, algunes lletres empolsades i les cordes vocals força desafinades anirà al concert. i ho donarà tot!